Qui m’hauria de dir a mi que organitzaria el meu casament amb l’Onur només amb tres setmanes…! He de dir que va ser un casament molt íntim, amb 30 convidats i que no va tenir res de formal. Però comencem pel principi.

Crec que tots estarem d’acord que volem deixar enrere 2020. Un any molt complicat en l’àmbit laboral, social i personal. Com a totes les persones i parelles del món, nosaltres també l’hem patit, però jo a Catalunya i l’Onur a Turquia. Separats, durant quatre mesos, 116 dies. Durant aquest temps a més, l’Onur va perdre el seu avi al que estava molt unit, així que us podeu imaginar la situació…

Vam començar a organitzar el nostre petit casament sense saber quan podria viatjar a Turquia. Veien la situació sanitària, vam descartar ràpidament que ell pogués venir. Normes de la Unió Europea, fronteres i tal. El casament seria allà sí o sí.

Sempre m’han agradat els vestits de núvia senzills, dos peces i que em permetin moure amb naturalitat. Amb el temps que tenia, sabia que no disposava de moltes opcions, i a més amb totes les botigues tancades. Però sempre hi ha hagut una marca que m’ha rondat pel cap, tingués temps de fer-me el vestit a mida o no, Mimetik.

Turquia va obrir les fronteres el 12 de juny, aquell mateix dia vaig agafar els bitllets pel dia 19. A Mimetik van estar treballant contra rellotge perquè el vestit m’arribés el dia 18. I així va ser. Va arribar, vaig fer la maleta i me’n vaig anar cap a l’aeroport.

A causa de la situació sanitària, no hi havia vols Barcelona – Istanbul, així que vaig fer una escala de 6h a Frankfurt. Les 6 hores més llargues de la meva vida. Primer, perquè només volia arribar i veure a l’Onur i segon, perquè s’havia perdut la meva maleta amb el vestit a dins. Vaig fer l’impossible per recuperar la meva maleta mentre era a l’aeroport però no hi va haver manera.

Vaig pujar a l’avió i 5 minuts abans d’anar cap a la pista va aparèixer la maleta! Però sorpresa, no la pujaven a l’avió! Vaig cridar l’assistent de vol per dir-li que la meva maleta era a terra però em va dir que era impossible, que aquella maleta no era la meva i que la meva era dins l’avió. He de dir que la maleta és de Misako amb un estampat molt cridaner a conjunt amb la bossa de mà, per tant sabia perfectament que aquella era la meva maleta. Tot i explicar-li això a l’assistent, no em va fer cas i l’avió va marxar. Us podeu imaginar l’escàndol que vaig muntar dins l’avió.

Un cop a terra, l’assistent de vol amb una actitud bastant prepotent, em va acompanyar a recollir la maleta perquè segons ell era a l’avió i evidentment… NO VA ARRIBAR PERQUÈ ERA A FRANKFURT. Va arribar al cap de tres dies.

Durant aquests tres dies vam entregar tota la meva documentació a l’oficina de casaments de Tekirdag, la ciutat natal de l’Onur i on viuen els seus pares, i vam escollir la data pel casament, 3 de juliol. Si us heu casat i heu fet aquests tràmits a Catalunya, ara mateix estareu al·lucinant. Sí, amb tres dies van aprovar tota la documentació i vam escollir data pel cap de tres setmanes. A Catalunya, com a mínim passen cinc mesos si et vols casar amb un ciutadà no comunitari, és a dir, de fora de la unió europea. I no parlem de la quantitat de papers i entrevistes personals que has de passar…

El dia 1 de juliol Turkish Airlines va obrir de nou la ruta Barcelona – Istanbul, així que els meus pares i una de les meves germanes i el seu xicot van fer la maleta i van agafar un vol per poder venir al casament. El dia 2 a la nit els vam anar a buscar a l’aeroport i vam conduir fins a Tekirdag. Vam arribar a les 3 del matí i allà ens esperava la mare de l’Onur, emocionadíssima per conèixer als meus pares. El pare de l’Onur ens esperava al poble on celebraríem el casament per controlar que tot estigues a punt.

El dia 3 al matí els meus pares van al·lucinar amb l’esmorzar turc, res a veure amb els nostres esmorzars, i una de les coses que m’agrada més de la cultura turca. Torrades, mantega, melmelades, amanida, olives, panets, formatges… el seu esmorzar de cada dia!

Jo no volia anar a la perruqueria ni maquillar-me molt pel casament, havia parlat amb una amiga de l’Onur, la Nesli i ho faríem juntes. Abans de marxar, vaig demanar-li a la Nati de A flor de pell que em fes un tocat i un braçalet a conjunt i això és tot el que tenia pensat posar-me. Peeeeerò parlant amb la meva sogra, vam decidir que el millor era que anés a la perruqueria, perquè la casa estaria plena de gent i allà estaria més trenqui-la i podria respirar una mica. Jo, la Nesli, la meva mare, la meva sogra i la meva germana vam ocupar la perruqueria, literalment, i ens ho vam passar súper bé. Tan bé que l’Onur i el meu pare van decidir venir! Com podeu veure, tant l’Onur com jo, això de les tradicions… Dos dies abans del casament ens vam emprovar la roba junts per veure si quedava bé a conjunt o si havíem de canviar els seus pantalons hahaha.

He de dir que la perruquera, HO VA FER GENIAL i estic molt contenta d’haver decidit anar-hi. A Turquia les sèries espanyoles són molt famoses i ella era una fan de Las Chicas del Cable. Quan va veure el vestit i el tocat em va dir que ja sabia què em faria, em va ensenyar una foto de la sèrie i d’aquí va sortir el meu pentinat!

Les cerimònies a Turquia es celebren a unes sales dedicades només als casaments. És el mateix que la nostra cerimònia civil però en espais adaptats només per això. I duren 5 minuts justos. El timming és molt important perquè hi ha una mitjana de 10 casaments per dia tal com es pot veure a la llista hahaha.

Nosaltres vam escollir tenir 4 testimonis. En Hakan i l’Ali eren els de l’Onur. La Nesli i l’Orkun eren els meus. Abans de començar la cerimònia, la Nesli em va explicar que en el moment que l’Onur firmés els papers, jo l’havia de trepitjar, és una tradició turca. Òbviament, al ser estrangera ningú s’esperava que ho fes i quan ho vaig fer la cara de l’Onur era per morir-se de riure!

Un cop acabada la cerimònia, en aquell mateix moment ens van donar el llibre de família i és tradicional que la núvia l’agafi i la parella es facin la foto ensenyat-lo. Família Aygün, Onur i Cristina Aygün. Sí, em van canviar el cognom, però només a Turquia. A la resta del món continuo sent Cristina Masferrer Gil.

Després de fer-nos fotos a la mateixa sala del casament, vam anar cap a Saripolat, el poble dels avis de l’Onur, on vam fer una barbacoa per celebrar el casament. Dos dies abans del casament, juntament amb altres dones del poble, vam estar preparant menjar per la barbacoa. Durant aquests dies vaig aprendre moltíssims plats turcs i estic molt feliç d’haver pogut compartir tots aquests moments amb aquestes magnífiques dones kankalarım i haver pogut aprendre tant d’elles. No sabeu com en són de treballadores…! Totes elles cuiden dels camps, els animals, cuinen, preparen menjar i conserves per l’hivern… Saripolat és un poble molt molt petit d’uns 150 habitants que es dediquen exclusivament a l’agricultura.

Jo estic enamoradíssima d’aquest poble i els seus voltants, per això les fotos havien de ser allà sí o sí. El dia anterior al casament vaig recórrer tots els camins recollint flors per fer uns petits rams per decorar les taules de la barbacoa.

A Turquia, quan una parella es vol casar, és tradició que la família del noi vagi a casa de la noia per demanar als pares que el noi es pugui casar amb ella, Kız isteme, traduït literalment del turc seria “demanar la noia”. Un cop les famílies han dit que si, la núvia o Gelin prepara te per tothom però al del nuvi o Damat hi posa sal i ell se l’ha de beure! Podeu endenvinar el significat oi? Junts fins i tot si ella cuina malament… Tradicions.

Parlant de Gelin…  Quan en una família el noi es casa, a la noia li diuen Gelin, fins i tot després de casar-seA mi m’ho van dir des del primer moment que vaig arribar a la família, Gelinimiz, la millor família que podia haver conegut mai!

Nosaltres no vam poder fer aquesta cerimònia però volíem tenir aquesta experiència així que vam decidir fer-ho durant la barbacoa. El pare de l’Onur li va demanar al meu pare si ens podiem casar hahaha els dos van estar magnífics, gràcies, gràcies i gràcies per aquest moment! 

I les faig extensives a tots els que van fer possible que ens poguéssim casar: a Mimetik pel vestit; a la Nati de A Flor de Pell pel tocat i el braçalet; a la meva mare per arreglar-me el vestit; a la mare de l’Onur per ajudar-nos tant en tot, i als seus amics i a l’oncle de l’Onur per preparar el menjar; a l’àvia de l’Onur per animar-nos a celebrar-ho allà; als amics de l’Onur per acompanyar-nos aquest dia i fer de testimonis; als nostres pares per ser els millors; a la meva germana per venir i estar al meu costat; a en Bernat per fer feliç a l’Onur amb el rom; i a en Resul per les magnífiques fotos.

PD: Alba, Juju, Sílvia, Mariona, Carme i Tali. Vaig plorar molt recordant que no podríeu ser-hi però… HI HAURÀ SEGONA PART.

2 Responses

  1. Com m’agraden a mi aquestes boniques històries d’amor real!! Felicitats parella! Ara em Toca seguir sombiant com sera el meu…

  2. Ooooh que bonic! M’he emocionat! Va ser genial i tot tan perfecte i cuidat que semblava mentida que només haguéssiu tingut 3 setmanes!!!
    Les coses amb amor només poden sortir així de bé!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *